Carn

Amparo Sard

Carn és una meravellosa metàfora de com Amparo Sard concep l’acte de crear. Carn és un desvetllament agosarat, un gest extraordinari amb què l’artista trasllada a la sala d’exposicions els elements orgànics, cavernosos, bells, sinistres i gairebé vius que prenen forma al seu taller, en aquest lloc íntim i ocult on es produeix el fet sublim de la creació. Escultures, pintures, dibuixos, vídeo i una gran peça instal·lativa recullen tots aquests organismes estranys que són i que contenen matèria, que supuren i ofereixen aquestes entranyes de les quals l’artista es nodreix, s’alimenta i ens alimenta. Concavitats i vísceres, instruments inexplicables, taules de producció però també d’escorxament, de dissecció, penjadors metàl·lics i estructures inquietants, masses que són penetrades per les mans de l’artista mentre fa grans els orificis amb els dits, mentre fica les extremitats a l’interior per provocar aquest desmembrament que convertirà les seves despulles en aliment, en trossos de carn pròpia que compartirà amb tots aquells que vulguin engolir-los. L’artista s’autorepresenta trepanada, especejada i esquarterada, amb els seus intestins i la seva pell separats de la carcassa buida, com si no en quedés res més que un abisme segregat de la seva pròpia matèria, mostrant la carn que hi ha sota l’aparença, ensenyant-nos aquells budells, aquella obra que, en un acte de veritable i generosa creació, ens ha estat oferta per ser revelada i devorada.

Carne es una maravillosa metáfora de cómo Amparo Sard concibe el acto de crear. Carne es un desvelamiento osado, un gesto extraordinario con el que la artista traslada a la sala de exposiciones los elementos orgánicos, cavernosos, bellos, siniestros y casi vivos que toman forma en su taller, en ese lugar íntimo y oculto donde se produce el hecho sublime de la creación. Esculturas, pinturas, dibujos, vídeo y una gran pieza instalativa recogen todos esos organismos extraños que son y que contienen materia, que supuran y ofrecen esas entrañas de las que la artista se nutre, se alimenta y nos alimenta. Concavidades y vísceras, instrumentos inexplicables, mesas de producción pero también de despiece, de disección, perchas metálicas y estructuras inquietantes, masas que son penetradas por las manos de la artista mientras agranda los orificios con sus dedos, mientras mete sus extremidades en el interior para provocar ese desmembramiento que convertirá sus despojos en alimento, en pedazos de carne propia que compartirá con todos aquellos que deseen engullirlos. La artista se autorrepresenta trepanada, despellejada y descuartizada, con sus intestinos y su piel separados de la carcasa hueca, como si de ella no quedara más que un abismo segregado de su propia materia, mostrando la carne que hay debajo de la apariencia, enseñándonos aquellas tripas, aquella obra que, en un acto de verdadera y generosa creación, nos ha sido ofrecida para ser revelada y devorada.

Fernando Gómez de la Cuesta

comissari del projecte

setembre de 2022